FUNDAT 1928

EL BLOC DEL BAM

C. Sènior Territorial, Jornada 5: CB Viladecans-Sant Gabriel B 66 – BAM C 48

Ja ho deia en la entrada anterior. Guanyar és el de menys. Però a tothom li agrada guanyar. I el problema de quan guanyes és saber continuar amb el ritme de treball que tenies. De no deixar que et pugin els fums. De venir als entrenaments. De no baixar els braços quan les coses no et surten a la primera.

Hi ha que dir que estem entrenant bé. Són entrenaments de qualitat i quantitat. I per això estem jugant millor que la temporada passada. Encara ens falta molt, acoblament d’algunes peces, però en línies generals portem una bona dinàmica.

Però encara que ho fem bé als entrenaments, aquests no deixen de ser contra nosaltres i, a vegades, encara som massa amics. I aquesta amistat, malentesa si em deixeu dir, fa que la defensa sigui el nostre punt dèbil en segons quins partits.

I un ha estat el d’aquest diumenge. Partit contra el CB Viladecans-Sant Gabriel B. Amb el mateix balanç de victòries-derrotes que nosaltres però amb diferencia més gran de punts a favor. I teníem que jugar a la seva pista, que, per si fos poc, era la central d’un poliesportiu.

La nostre idea de sortida és anar a jugar com sabem. Si ho fem i guanyem, perfecte, si ho fem i no guanyem, no passa res, ja que el que volem és passar-ho be. Sempre demano actitud i a partir d’aquí ja es veurà el que passa.

Vam sortir regular. La defensa no era dolenta, obligava a jugar llarg però l’equip de Viladecans treia redit dels seus atacs. Pel que fa a l’atac, fèiem bé els moviments però, si un altre cop, la piloteta no volia entrar. De poder anar empatats, a estar 6-0 en els primers tres minuts. Era qüestió de paciència que la bola entrés per la cistella. I un cop la primera, ja van entrar més. Del 6-0 a 6-5, Després una bona estona d’intercanvi de cistelles i errors que van donar el 17-12 final del primer quart.

Semblava que teníem controlat el partit, un cop superat el problema de fer la primera cistella. També semblava que la pressió que ens feien no tenia que ser problema per passar-la. Semblava que teníem opcions de guanyar. Però una cosa és el “semblava” i un altre ben diferent el que va passar. La veritat és que encara no ho entenc. Semblava que ja no sabíem jugar. A diferencia del primer quart on atacàvem i fallàvem els llançaments ara no passàvem de mig camp, i ho dic de forma literal, no exagero. Ens van continuar fent pressió, però ara ja no sortíem. Es feien passades estranyes  o es volia botar,  quedant tancats i perdent la pilota. I un cop passava no es defensava. Parcial de 6-0 minut 3 (temps mort meu) i un altre parcial de 16-0 en cinc minuts més (i un altre temps mort demanat per mi). Un parcial total de 22-0 on pràcticament tots el punts eren iguals. Pèrdua de pilota al mig camp, defensa incorrecte del que portava la pilota, que un cop dintre la pintura la doblava a un company que estava sol com un mussol. Màxima diferencia en contra de 27 punts. Per acabar el quart, parcial de 0-6 en dos minuts i escaig.

No soc dels entrenadors que esbronca. No crec que per les característiques de l’equip ho tingui que fer ni tampoc per conviccions, considero que el jugador ja ho passa prou malament en situacions com aquesta i el que interessa es ser positius i no enfonsar-los encara més. Amb la premissa, positiva, de pitjor no ho podem fer, anem a jugar, vam sortir al camp en el tercer quart. Bé, és veritat, que també vam parlar de com corregir els errors, de com sortir de la pressió i de com defensar. Però el verb va ser aquest parlar, no esbroncar.

I el dit, pitjor no es podia fer. Diferent actitud. Amb millor defensa es van recuperar pilotes. I vam saber triar entre l’atac estàtic i el contraatac. Vam saber córrer i frenar. Del 39-18 (21 punts de diferencia) del descans al 52-37. Parcial de 13-19. Va ser una feina de formiguetes, d’esgarrapar cada minut una miqueta, en cap moment vam fer un parcial destacat però es anava traient redit de cada atac i es defensava be. I pels que pugueu pensar que el Viladecans estava de relaxació us diré que el seu entrenador no era com jo (referencia al paràgraf anterior, per qui no ho agafi)

Quan veus que la diferencia es redueix, l’optimisme va agafant més presencia en el teu estat anímic, i et veus capaç de fer la remuntada. I en els primers minuts de l’últim quart encara ho creiem. Del marcador de final del tercer quart, quinze a sota, a recuperar tres punts més (54-42, parcial de 2-5) en els primer quatre minuts. Sabíem que no guanyaríem, quedava poc partit, però ens veiem capaços d’acostar-nos a una distancia suficient per posar-los nerviosos. Però no va poder ser. En els dos minuts següents van tenir mala sort. Dues pilotes ben tirades que no van voler entrar (de fet una si, però va fer allò que s’anomena corbata sortint finalment) que van ser seguides de tres faltes de tir (una d’elles 2+1) van tornar a posar la diferencia en els 16 punts. Ho vam intentar de nou i aleshores ens van acabar de rematar amb dos triples i una cistella en joc contra dos cistelles de dos i un 2/4 en tirs lliures (Total en tirs lliures 13/23)

Continuo pensant que progressem adequadament. L’equip contrari era un equip difícil, amb gent jove de nivell i ‘veteranos’ que compleixen allò de “quien tuvo, retuvo”. Era molt difícil sortir-se de la seva pressió però vam saber fer-ho quan vam voler jugar amb el cap. Necessitàvem que aquesta assignatura entrés en el nostre pla d’estudis. I la tenim que treballar si volem aprovar a final de temporada.

Hem d’anar pas a pas. Avui, en el global, no ho hem fet malament, encara que és veritat que a la mitja part no m’hagués costat res fer una esbroncada de les grans. Però ben mirat, per què? Si hem fet un bon tercer quart amb bones paraules.

Ara toca pensar ja en el proper partit. A l’àtic. En dissabte. A les 16:30. Contra el BFC Pav. Riera C.

No tinc que fer un crit per que vingueu, veritat? gent amb #adnBlau que tots junts feu el #tsunamiblau. Ens veiem dissabte 29 d’Octubre!!.

SOM-HI!!!

#esperit_C #SomBlaus

#ituitubam #bam_sbm